 |
| Torre de Serrans (entrada nord a València, s. XV) |
L'agenda
Divendres 8 de febrer, dia de sol incert, records de vents anteriors i previsió de plovisqueig a mitjan vesprada, teníem una cita amb València. Hi vam anar amb els alumnes de primer i segon d'ESO i alguns del PQPI, després d'unes setmanes de seguiment d'un "programa de punts" efectiu i motivador.
En l'agenda constava anar a veure les Corts Valencianes, la Seu i el Palau del Marqués de Dosaigües.
Organització
Els manifassers de la cosa, Manoli i Antonio, no es deixaren cap detall al calaix: autoritzacions, llistes, distribucions en els autobusos i tot allò que no es veu però que se sent. Ana, Adela, Maite, Carme i jo férem d'equip de suport: comptabilitat de sumes i restes perquè no es perdera ningú ("Profe, deixa'm que vaja en l'altre autobús, que hi van els meus amics!", "Seieu sempre al mateix seient", "Cordeu-vos les corretges de seguretat", "Un, dos, tres... quaranta-nou i cinquanta: som-hi!, no hi falta ningú").
Els alumnes
 |
| Quan el mal ve d'Almansa... |
L'estètica de l'educació. Tothom atent a les explicacions en valencià de la guia en les Corts Valencianes, encara que els contara les gestes mítiques de Francesc de Vinatea (defensor dels furs del Regne de València i de qui hi ha una estàtua a l'entrada de les Corts) o els relatara La batalla d'Almansa (massa llunyana de les seues preocupacions).
La visita al Palau del marqués de Dosaigües va ser massa apressada. No obstant això, els alumnes es fixaven en els detalls, feien fotos del que veien, admiraven les peces de terrissa, el mobiliari antic, es preguntaven com podien viure en un palau tan gran. Tenien curiositat.
El dinar
Arròs amb pollastre per a uns, truita de dos ous per als que no mengen carn morta sense ritual. Cap problema. Un comportament exquisit. Com havia de ser.
El preu i el valor
Qui pot pensar que una eixida extraescolar no està justificada? Més d'un, segurament. Els que la férem no. Aquesta visita programada per la Conselleria de Governació és un luxe i està molt bé que els nostres alumnes en traguen profit. Com és que encara tenen diners per a aquestes coses? Millor no ho preguntem. Llàstima que no n'hi haja més.
Dues hores de viatge amb bus d'anada, dues hores de tornada, asseguts, amb les corretges de seguretat cordades (tots? No!!!): tot un repte a la paciència. Repte superat.
Grups de quatre per al dinar: cap taula estigué en silenci (o siga, que no pararen de xarrar perquè és el que se sol fer a l'hora de dinar), cap taula deixà arrere un company.
Sessió a les Corts, vista a la Seu i al palau: coneixements del món i alguna cosa recordaran, uns més que altres, sens dubte.
Detalls per a la reflexió: "No es pot passar a les Corts amb xapes reivindicatives". "Per què?". No t'enfrontes mai a una persona armada si no saps que pots guanyar.
Relacions alumnat i professorat. No sé si hauran millorat, però el fet que ens vegem en un altre àmbit, en una altra situació, que resolguem petits detalls fora de classe, que intercanviem converses sobre un objecte del museu, sobre una peça d'art o sobre un assumpte d'intendència o banal, lluny de l'institut, són esguits d'habilitats socials que enforteixen els lligams. Sempre guanys, mai pèrdues.
(presentació 2: fotos cedides per Carme Cases)
