Respostes enginyoses a una pregunta de producció escrita fetes per alumnes de 2n de batxillerat
“Redacta una descripció d’aquesta classe en la qual apareguen com a mínim 6 paraules referides al vocabulari que hem treballat en la part de gramàtica de la unitat 5, referit a la casa i la construcció en general [cimentació, frontissa, pestell, espieta, rebost, làmpada, teulada, terrassa, cuina, sòcol, corredor o passadís, sala d’estar, aixeta, envà, endoll, el terra, trespol o sostre, tauleta de nit, ximenera o xemeneia o fumeral, taula braser, bany o lavabo, habitació dels mals endreços, picaporta, gratacel] (100 paraules aproximadament)”
Resposta 1 [JMM]
“Aquesta classe no és molt gran, per això no hi ha moltes làmpades que ens donen llum. Pense que aquesta classe tampoc té una bona cimentació, perquè es troba situada a la segona planta de l’institut i la teulada tampoc és molt bona, perquè hi ha una altra planta. Ara és l’hora de parlar de la porta, per on tot el món vol fugir de la classe quan sona la campana. No és molt gran, però té un vidre per on podem mirar cap a fora, per això la porta no té espieta. El que més m’agrada de la porta de la meua classe és que té un sòcol molt bonic, tot el món ho sap, però mai ningú ho diu, pense que està una mica infravalorat; si jo fóra una porta, m’agradaria tenir aquest sòcol. Aquesta classe no és perfecta, falta una aixeta per a portar-nos l’element que ens dóna la vida, el que tothom necessita d’una forma o d’una altra. Si aquesta classe tinguera una aixeta seria la millor classe del món. M’agrada molt aquesta classe” [un bon exemple de no dir res en més de 100 paraules, però clar, la pregunta també és una mica destrellatada]
Resposta 2 [JCSG]
“La meua casa no és tan gran com m’agradaria, però no es pot dir que siga petita. Ara que arriba l’estiu, és ben segur que passaré molt de temps en la terrassa, per a lluitar contra la calor que farà. A mi, personalment, m’hauria agradat viure a un gratacel, que tot l’edifici fora meu, però cal baixar de la lluna de València i viure la realitat, i la realitat és que no m’ho puc permetre. La meua família, un dels “luxes" que es pot permetre -per dir-ho així- és canviar el sòcol per un encara més bonic. Això es fa perquè ma mare és una enamorada de la decoració. Molt prompte posarem aïllants per tots els endolls de la casa, ja que el meu gat va morir electrificat (pobret). El cas és que en aquesta casa vivim des de fa poc. De l’anterior ens en vam anar perquè es va enderrocar un envà molt important i ens vam quedar sense casa. Va ser una sort el fet que disporàrem d’una assegurança. La sala d’estar és com la meua segona habitació. Allí tenim televisió, videoconsoles, l’ordinador...poc més per a divertir-se es pot demanar. I amb això acabe aquesta redacció, que tinc un poc de pressa perquè no sé si he tancat bé les aixetes i sóc capaç d’inundar tota la casa...i ara ja no tenim cap assegurança” [És una sort que estiga ben escrita, perquè l’adequació no és precisament una propietat de l’autor. I la reconversió de la classe en la casa és una llicència permesa.]
Resposta 3 [JSDLO]
“La meua classe és molt gran. L’envà comunica amb la classe de primer de batxillerat i al terra hi ha un sòcol. Al trespol hi ha, també, diverses llànties com a enllumenat de la classe. Quan el professor porta l’ordinador, ha d’endollar-lo a l’endoll perquè funcione. Si vols, pots anar al bany a rentar-te les mans a l’aixeta. Si baixes a esmorzar, et poden fer un entrepà de pernil a la cuina sense foc de l’institut, però també pots demanar llepolies o alguna cosa dolça, com pastissets. Tots els aliments es guarden al rebost.” [Bona forma d’emparellar les paraules gairebé justes: en falten 6...però no ho tindrem en compte]
Resposta 4 [AM]
“La meua classe, com que és una classe i no una casa, té una porta normal i per tant no té ni picaporta ni tampoc espieta. Això sí, la porta té un vidre a un costat, entre les frontisses i el pestell, que deixa veure qui passa pel corredor o passadís. Sembla que l’edifici està assentat sobre una bona cimentació, ja que no ha caigut a pesar dels sacsejos que rep cada dia. Com que és una classe i no una casa, no tenim sala d’estar on posar una taula braser per seure a jugar a les cartes, ni tampoc hi ha aixeta, perquè algú podria arruixar els companys en un moment de deliri. Hi ha qui ha proposat que instal·lem una cuina al terra, per a escalfar els entrepans abans de l’esmorzar, però la idea no ha tingut gaire èxit. Ara, això sí, tenim un armari que fa de rebost. Si ho demanem per favor, els professors ens deixen anar al bany o lavabo, que de vegades sembla una habitació dels mals endreços, per la foscor i per les olors. L’envà de davant té una pissarra verda penjada: molt poc original. Al sostre, altrament anomenat trespol (com diu Josep), hi ha uns llums quadrats, sis làmpades que il·luminen l’aula els dies de núvols o les primeres hores en hivern. D’allí també penja el projector des del qual veiem algunes presentacions quan el professor du el portàtil i el connecta a l’endoll de la paret. Si miràrem per fora, veuríem que l’institut no és cap gratacel, a pesar de tenir una ximenera o xemeneia imponent (diu que també es diu fumeral), record de l’ús industrial anterior. A la part de dalt hi ha una teulada a través de la qual es pot accedir a una terrassa que no podem utilitzar si no volem que ens facen un “parte””. [què hi farem!!!]
