diumenge, 10 de febrer del 2013

València és a una passa

Torre de Serrans (entrada nord a València, s. XV)

L'agenda
Divendres 8 de febrer, dia de sol incert, records de vents anteriors i previsió de plovisqueig a mitjan vesprada, teníem una cita amb València. Hi vam anar amb els alumnes de primer i segon d'ESO i alguns del PQPI, després d'unes setmanes de seguiment d'un "programa de punts" efectiu i motivador. 

En l'agenda constava anar a veure les Corts Valencianes, la Seu i el Palau del Marqués de Dosaigües

                                               


Organització
Els manifassers de  la cosa, Manoli i Antonio, no es deixaren cap detall al calaix: autoritzacions, llistes, distribucions en els autobusos i tot allò que no es veu però que se sent. Ana, Adela, Maite, Carme i jo férem d'equip de suport: comptabilitat de sumes i restes perquè no es perdera ningú ("Profe, deixa'm que vaja en l'altre autobús, que hi van els meus amics!", "Seieu sempre al mateix seient", "Cordeu-vos les corretges de seguretat", "Un, dos, tres... quaranta-nou i cinquanta: som-hi!, no hi falta ningú").



Els alumnes
Quan el mal ve d'Almansa...
La síndrome Bart Simpson: "Profe, falta molt per a arribar?".
L'estètica de l'educació. Tothom atent a les explicacions en valencià de la guia en les Corts Valencianes, encara que els contara les gestes mítiques de Francesc de Vinatea (defensor dels furs del Regne de València i de qui hi ha una estàtua a l'entrada de les Corts) o els relatara La batalla d'Almansa (massa llunyana de les seues preocupacions). 

La visita al Palau del marqués de Dosaigües va ser massa apressada. No obstant això, els alumnes es fixaven en els detalls, feien fotos del que veien, admiraven les peces de terrissa, el mobiliari antic, es preguntaven com podien viure en un palau tan gran. Tenien curiositat. 

El dinar
Arròs amb pollastre per a uns, truita de dos ous per als que no mengen carn morta sense ritual. Cap problema. Un comportament exquisit. Com havia de ser.

El preu i el valor
Qui pot pensar que una eixida extraescolar no està justificada? Més d'un, segurament. Els que la férem no. Aquesta visita programada per la Conselleria de Governació és un luxe i està molt bé que els nostres alumnes en traguen profit. Com és que encara tenen diners per a aquestes coses? Millor no ho preguntem. Llàstima que no n'hi haja més. 

Dues hores de viatge amb bus d'anada, dues hores de tornada, asseguts, amb les corretges de seguretat cordades (tots? No!!!): tot un repte a la paciència. Repte superat.
Grups de quatre per al dinar: cap taula estigué en silenci (o siga, que no pararen de xarrar perquè és el que se sol fer a l'hora de dinar), cap taula deixà arrere un company.
Sessió a les Corts, vista a la Seu i al palau: coneixements del món i alguna cosa recordaran, uns més que altres, sens dubte.

Detalls per a la reflexió: "No es pot passar a les Corts amb xapes reivindicatives". "Per què?". No t'enfrontes mai a una persona armada si no saps que pots guanyar.
Relacions alumnat i professorat. No sé si hauran millorat, però el fet que ens vegem en un altre àmbit, en una altra situació, que resolguem petits detalls fora de classe, que intercanviem converses sobre un objecte del museu, sobre una peça d'art o sobre un assumpte d'intendència o banal, lluny de l'institut, són esguits d'habilitats socials que enforteixen els lligams. Sempre guanys, mai pèrdues.




(presentació 2: fotos cedides per Carme Cases)


Fer poesia en grup

Fer poesia és divertit. Extraure idees entre tres o quatre persones i fer-ne un sintagma feliç és una recompensa creativa per a qui ho fa. Trobar com encaixen adjectius amb substantius inusitats té la seua gràcia. Fer que escriure no siga avorrit és un plaer.

Vegem que han fet en grup els alumnes de 4t d'ESO A.


Desamor

Enamorar-se no fa mal,
fa mal que no siga correspost.

Començar a amar,

i no sentir mai soledat,
deixar de fer-ho,
i morir sense voler-ho.

Desamor és un cor desfet,

una ànima tremolant,
un somni acabat,
uns ulls plorant,
un cel de núvols 
que mai trenca l'obscuritat.
Això és el desamor,
això és la soledat.

(Jenny Montesdeoca, Lucero Czermak, Estela García, Bela Simonyan)



Amistat


L'amistat és com un bonsai
perquè necessita molta cura.
Encara que pareix xicoteta
embarca un gran sentiment.
Nosaltres tenim una bonica amistat
perquè ens tenim els uns als altres
i quan més gran es fa
més feliços som nosaltres.
El bonsai no pot trencar-lo ningú
i molt menys pot viure sense tu.

(Nuria Peña, Patricia Miquel, Andrea Mateos, Enrique Sánchez)


La mort


La mort és un somni etern,
de vegades inesperada,
freda com una nit d'hivern,
trista com el fi de la vesprada.

Et pots morir de riure,
et pots morir de por,
et pots morir d'angoixa,
et pots morir d'amor.

Una altra vida comença quan arriba "el final",
quan pensem que ja no queda res,
com un riu que fuig del seu cabal
i no torna mai més.


(Ángel Adán, M. Concepción Alarcón, Daniel Andrade, Lusine Daamirchyan, Tatiana Luján, María Presentación)


L'amor


Tu penses que jo no estic a la teua altura,
penses que sóc un immadur,
però la meua natura
sap que no puc viure sense tu.
No tractes el meu cor com una caricatura
perquè saps segur que només t'estime a tu.

(Sohari Mira, Sheila Asensi, Daniela Roso)




La soledat


És un sentiment desmesurat
que m'ompli de soledat.

És un dia sense sol,
un mar sense aigua
i un desert sense arena.

És una sensació que es sent al cor
com un vaixell perdut al mar.
És com una nit plena de foscor,
és tan fort que et vols matar.


La soledat és el pitjor dels mons.
És un dia d'angoixa i dolor,
no pots riure ni fer res
i no no res pots solucionar.
Per què ningú et vol? No entens res.

 
(Guillermo de Maya, Magdy Soliman, Violeta Tovstukha, Juan Diego Barradas)


Fàstic


Sent angúnia en l'interior
i cada dia és major.
I si parlem de fàstic, no en vull parlar,
cada dia que passa em vull matar.
Sempre, de matí, entre en depressió,
per continuar la vida no vull cap raó.
El professor ens ha posat el tema del fàstic,
si per mi fóra em marcaria un rap fantàstic.

(Fernando Copete, Salah Lazdam, Eddy Cabrera i Alberto Pastor)